Tinc set anys. Ell en té trenta més. Em porta a passejar per aquells camins d'arena; de fang els dies que plou. I allí al final veig una torre. Ell m'explica que és d'un castell on vivien els moros i després els cristians. Bairén és el nom musulmà, Sant Joan el cristià. No coneix llegendes de princeses o reietons, de cavallers o sants que el van habitar. Però des d'allà dalt es veu tot, molts pobles i arbres i muntanyes també. Ell em diu que eren molt llestos i que ho controlaven tot. 
Jo dic que no són llestos perquè el castell no té sostre, ni sòl. 

Ell riu.

Tinc setze anys i em fa mandra anar a passejar amb ell, però, vull que vinga a recollir-me a la platja i mentre anem per la circumval·lació veiem des del cotxe el castell. Ell el mira, i jo el mire a ell. 
Ningú riu.

Tinc vint-i-cinc anys i ell no pot caminar per un temps. Agafe el gos i vaig a passejar per aquells camins mig abandonats, plens de fem i males herbes. Des d'allà dalt es veu tot, sembla una enorme finestra enmig del nores. Mire les restes que encara romanen i també l'horitzó. Torne a casa i li explique que he vist un arc dovellat, una torre guaita i que és un 

castell molt ben situat. Ja t'ho vaig dir. 

Els dos riem.

Maria Navarro

La mar Mediterrània sempre ha estat, d'entre totes les mars, la més desitjada. Des dels temps en que les pedres somiàven ser castells i els homes encara entenien el que deien els arbres. Sempre tan clara i salada. Tan fresca i tan blava. Tan noble.

No hi ha muntanya ni vall, ni riu ni oceà, ni castell ni alqueria que no desitge banyar-se els peus a les seues aigües. Però són ben pocs els afortunats que poden presumir d'aquesta fortuna.

De pretendents no li'n falten. Hi ha un Deu grec que li regala centenars d'illes helenes i un desert africà que contaria tots els seus grans d'arena per poder-la estimar. Fins i tot un príncep turc va oferir-li una vegada mitja lluna. Però ella no es casa amb ningú, perquè ella és lliure.

A la vora de la seua ribera fa molts segles que s'alça el Montdúver. Ell és una muntanya menuda, però amb un cor de pedra gegant. Com tots els altres, sempre s'ha estimat la mar, amb les seues ones, la seua bromera i el seu llevant. Però el seu és un amor humil i relaxat. Sense pressa. D'aquells que, com si fos un got de vi dolç, s'ha de beure a glopets menuts, perquè no s'acabe.

Com tants altres, fa temps que el Montdúver ofrena la Mediterrània. Però ell ho fa pausadament. Parsimoniosament. Els seus no són grans regals, fastuosos i lluents, amb grans llaços de colors; sinò obsequis senzills i modestos. Una alqueria valenciana o un castell damunt d'un turó. Una torre morisca o un monestir al bell mig d'un bosc. Una muralla fortificada o la col·legiata de Gandia. Camins, campanars, sèquies, fonts, marjals, barrancs, coves, boscos. Petits presents que guarden al seu interior milers d'històries des del fons dels segles: batalles antigues amb llances i escuts, parelles d'amants que redolen per terra, pares i fills que berenen la mona. Però obsequis tan menuts i delicats que si no es guarden bé, es trenquen.

Ara diuen que la Mediterrània i el Montdúver festegen. Però el que ningú sap és que sempre han estat enamorats. I l'amor, com el patrimoni, és per sempre.

Borja Pons

LO CASTELL DE LA REYNA MORA

(Tradicións del POBLE)


I
Ja están ahí! ¡Ja se veuen!
¡Deixeume pas! Vull eixir
á ma estimada finestra,
badador dels meus jardíns,
y asomada, recrearme
com van poch á poch venint,
del rey d'Aragó y Valencia
lo més famosos capdills!
Per Alá que no'm captiven
eixos cristians malahits;

de cap al barranc me tire,
que m'entregue y fuixch d'assí!-
Aixís la hermosa africana,
senyora dels sarrahins,
que'n altres dies poblaren
les ditjoses valls, ahon huy
tenen Simat y Tabernes
sos faurars com á rubíns,
y delitosos boscages
de tarongers sense fí;
orgullosa y febrosenca,
li parlava al seu marit
empenyentlo á la miranda
de son fort castell altiu.
Era que lo rey En Jaume,
dels africans aborrit,
per ses constants correríes
fora dels pactes escrits,
doná ordre de momprendrels
fins á llevarlos del mitj:
molt més, quant rebé la nova,
de que l'infel Abrahim,
en la Vall de Gallinera,
de independencia lo crit
havía alçat , ajudantli
els moros rebordonits,
que de Pego fins a Xátiva
havíen estat tranquils.
Per altra art aguaytava

lo blau y superb capdill

Azadrach; qui rompent tractes

qu'ell sajellara en bon fi,

en Tous se parapetava

tement ja prop lo perill;

puix sabía que'l Rey Jaume

era valent y atrevit.

Decretat el estermini,

no tardaren en eixir

dende Alcira (ahon s'encontraven

el d'Aragó y lo seu fill)

tres mil peóns y almogávers,

y caballers aguerrits

que á les ordres del de Hijar,

lo curs del Xúquer seguint

fins arrivar prop la plaja,

avans de ferse matí,

voltaren vers á Gandía

matant, rompent y ferint,

quan al seu pas encontraven

per enderrochs y camins.

II

Apenes lo jorn pintava

del Mondúver y altres pichs,

les crestes y altives llomes

de colors rojos y vius;

vora de la mar blavosa,

lo polsegós remolí

qu'alçaba lo noble eixércit

ab los seus caballs y enginys,

dende son castell altívol

orivava fit á fit,

la dolenta musulmana

com si tinguera argentvíu.
- ¡A Lugent!- els diu en l'hora
als pochs que queden allí:
- ¡A Lugent, que ja s'escolten
sos atavals y anyafils!
¡Yo vullch que síen ma tomba
lo rochs que foren mon niu!
y ans que esclava deixos buytres
es més nobleça'l morir...
Rey En Jaume ton eixèrcit
pot ser que trove son fí
que atrotinat huy nos portes
pera levarnos del mitj!-
Així parla ab ulls de fera,
vel y trage á mitj vestir,
crenjes soltes que velluga
la ventijol del matí.
Com á folla rematada,
te'l cos mitj fora y mitj dins
del finestral, y se gronxa
mirant al ensemps l'abism.
Un bulto que cau de pronte,
trenca les rames del pins:
alguns cantals se despenyen
com per llam de cel ferits:
s'han desgrunat al tocarlos
lo cos de la bella hurí,
que's desriscla tombejantse
y al fons del barranc perix.
Ans de finar pera sempre
marmola'l darrer sospir:
¡per fí han segut ma tomba
los rochs que foren mon niu!

III


Quant los crehuats arrivaren,
la Deesa de la nit
escampava silenciosa
son resplandor argentí,
per aquella vall deserta
lliure d'alarbs enemichs.
Dalt del castell sols cantava
lo cuc-cuc espahordit;
avall en lo fons, ses urpes
clavaven los corps caníus,
damunt del nafrat cadavré
de la reyna dels muslims!
Per aquells alegres pobles
passa de pares á fills,
la tradició de la Mora
que's va tirar al abism,
dende dalt d'una finestra
del castell que's mira avuy,
fet runes allá en Valldigna
d'un'altra serra en lo cim. 

Josep Bodria, 1900

                    TORNAVEUS D'UNA ALQUERIA 

(Recital poètic celebrat al Teatre Raval de Gandia el 27 de febrer de 2009, organitzat per l'associació cultural en defensa de la Memòria i el Patrimoni Arc de Mig Punt, on hi van participar nombrosos poetes de prestigi de La Safor i altres comarques valencianes.
L’acte va ser una crida popular a la conscienciació envers el patrimoni cultural i la necessitat de dotar d’ús l’alqueria de Romaguera, tot convertint-la en un Centre d’Interpretació del Món Agrari de la Safor. Aquesta però, va ser enderrocada l'1 de desembre del mateix any.)

Alqueries, séquies, camins, castells, molins, palaus i cases tradicionals s'han perdut els darrers anys a La Safor. L'Alqueria Romaguera -un exemple viu i ben representatiu de l'arquitectura rural valenciana- a punt de ser enderrocada, esdevé el motiu literari dels textos que s'apleguen en aquesta plaquette. Poemes que donen fe de la perplexitat que provoca la substitutció d'un paisatge, el propi, per un que és percebut com un alié i, en el millor dels casos, anodí. Mitjançant la paraula, els poetes expressen l'angoixa vital i la ràbia davant la degradació d'aquest espai físic i simbòlic que, al capdavall, conforma el nostre imaginari col.lectiu.  

Alqueries en runes,

abandonades, desfetes, oblidades,
plenes d'herbes, de brosta,
de rovell, de fustes foradades
i portes tancades
ferides de mort o mortes per les ferides
Però també...
Alqueries dempeus,
acollidores,
cuidades per dins i per fora,
amb flors d'olor en massissos,
amb palmeres que tapen el cel,
i arbres que fan ombra,
plenes de records i d'enyor.
Alqueries i poesies,
ara, possessions desposseïdes,
llocs ocults de privilegiada intimitat. 


                                          PAU  LÓPEZ








ALQUERIA

                                                                                 
                                                                                                                      Violes totes soles 
                                                                                                      [...] d'un color blau de fred
                                                                                                                            Josep Carner. 




Els van caure damunt totes les runes,
però fou pluja de pètals de roca
i així sobrevisqueren anys i anys,
indicis blaus, entre enderrocs, goig d'alqueria.
Al seu voltant surava
aquell silenci litúrgic dels pous. 


un dia es van recompondre les runes, 
i el terra que ja era jaç de violetes
esdevingué empedrat amb fred de llosa.
Erma, aliena al sol i a les rosades,
al murmuri que fan les flors quan s'obrin,
al palput i a la mateixa llosa.
Només perduda encara, a cada vespre,
l'antic silenci litúrgic dels pous,
i un raig als finestrals de llum tardana
que lentament s'esfulla 
sobre els murs tremolosos
de pura soledat
violeta.


                                                                                                    MARIA JOSEP ESCRIVÀ






L'ERM DELS DIES


Ja no hi són les palmeres ni les roses,
ni els xiprers, ni la vella olivera,
ni els gossos que lladraven a les nits.
On és l'aigua que cerca viure 
camins de tosca antiga amb àgils ulls. 
On som? Han tancat les velles comportes
i és el veure del pou el llast polsós
dels dies.  Vindran amb els plànols,
voldran vendre't la burra predicant 
el benestar de viure en les elits
el goig que produeix desar la bola
a les profundes goles de la gespa
amb un sol cop de pal. Vindran a prendre't
la memòria del avis: la corbella.
I jo et faré pensar en els grans dies
quan baixàvem el carrer de la mar
buscant les tres palmeres i els xiprers.
Anem a la caseta i dinem al sol?
Potser hui és l'últim dia per gaudir.




                                                                                                          ISABEL GARCIA CANET




NI AMB ELS PICOTS, PERPALS I LLEGONES

                                                                                                        A l'alqueria de Romaguera,

                                                                                       a totes les alqueries de Romaguera.

Ni amb picots, perpals i llegones,

ni amb cabassos, sàries i graneres,

malls de cap i de pena, martells i escarpres,

podreu esborrar l'únic que ens heu permés:

una cremor gratuïta dins la memòria;

reducte, i reducte darrer, de tot allò

que ens il·luminava rostre, i ànima. 

Heu apagat, una a una, totes aquelles llums,

les velles làmpades que omplien nits

i devoraven la foscor. Ara, dins l'obscuritat,

esperarem plegatsels bàrbars. Els bàrbars, 

però, ja són ací, entre nosaltres i habitadors. 

No recomptaran res que no siga metàlic,

tan pràctics, ells. I la seua ànima, 

serà potser metàl·lica, també?

                                                                                                           ALEXANDRE NAVARRO

PUDENTS (LLETRA URGENT)




                                                        Diré una lletania de quatre coses clares (...)


                                                                       Dóna'm lluita, car no vull possar-me a adorar
                                                                                    els ídols imbècils de les paraules, ara
                                                              que és el temps d'agafar-les com ganivets o malls.


                                                                            És el temps d'agafar-les i fer-les foc i flama,
                                                                                              de dir açò i allò clarament i tenaç.
                                                                        Dóna'm lluita i motius de plany o d'esperança.


                                                                           Vicent Andrés Estellés. A Sant Vicent Ferrer.






Veig les despulles del país
sense enyor ni ofuscació,
i ara convoque les paraules,
ara ho faig, fa temps que calia.


 Busque paraules que assenyalen
pintats d'agror els culpables:
heu fet ruïna el paisatge
barata per botins privats.


L'auca és feta d'una corrua
d'especuladors deshonrats,
els fatxendes, bords, profitosos,
fluixos i regidors: pudents.


Sou "lladres, botxins i tirans"
com cantava aquell himne antic,
que encara porteu bruts els llavis
de delmes enganyabadocs.
Davant cadàvers de muntanya, 
camps sense llaurar, abandó
de matolls, tristesa de runa...
Aquestes paraules volen


perquè demanen aire net
contra els sobres foscos, vehicles
de la vostra corrupció:
rescabalament o resquit.


Vent que em du olors a la memòria,
faringola, bleda, romer,
carxofa que és flor i aliment, 
i em nodreix l'humil compromís.


Sent, ben roent, la destrossa
del nostre lloc comu de vida,
digne, concret, valencià:
país meu, poca broma, pàtria.


Les seues despulles reclamen
no plorar i bastir respostes:
rescabalament o resquit
rebla un vent de pedregada.


De rajola i poca vergonya
cal desbrossar: desperta ferro!
El deute dels pudents és greu
perquè assolisquen mai recer.




                                                                                EDUARD RAMÍREZ.